En un món que ens ofega amb multitud d’ofertes d’oci i entreteniment, i una societat que ens envolta cada vegada més individualista, ens veiem en el deure de destacar la participació d’una família torrentina per segon any consecutiu en el repte solidari de la Oxfam Trailwalker, una carrera en què l’expressió “el més important és participar” cobra més sentit que mai. Pepe Torrent, Isabel Llópez, Mireia Torrent, Quique Torrent, Xavi Llópez, Salva Llópez i tota la seua familia, el “Kaxos Team”, ens fan veure que un món millor és possible i amb iniciatives com la que vos contem, esta família torrentina aporta el seu granet d’arena per tal de canviar el món.
La carrera es va celebrar els dies 11 i 12 de juny a Madrid per la vall de Lozoya i la Sierra Norte amb un total de 100 km que s’havien de completar en 32 hores com a màxim. El repte? Lluitar contra la pobresa i la injustícia en el món. Perquè ens fem una idea com els donatius de la carrera servixen d’ajuda en estos projectes, podem dir que amb 2.500 euros Oxfam Intermón pot construir un pou i canalitzacions d’aigua potable a Etiòpia, on set de cada deu persones no tenen accés a aigua potable o han de caminar fins a sis hores per a poder obtenir-la i el consum d’aigua contaminada provoca 6.000 morts diàries. Amb una quantitat prou inferior, 120 euros, una família camperola al Perú pot construir un reservori d’aigua per a regar els seus cultius, millorar la seua producció, i poder alimentar-se. A més, entre altres accions, amb 1.500 € Oxfam Intermón impartirà formació en higiene en quatre comunitats i amb 2.000 € podrà instal·lar bombes per a extraure aigua en cinc comunitats. Coneguem amb esta entrevista les vivències i els detalls de la participació d’esta família torrentina en la Oxfam Trailwalker.
Per quanta gent estava format l’equip?
L’equip el formàvem sis persones: Pepe, Isabel, Mireia, Quique, Xavi i Salva. Som tots cosins i germans de la mateixa família. L’organització només permet inscriure quatre persones per a caminar i dos més com a equip de suport. Però darrere hi havia moltes persones més: les nostres parelles, germans, cunyats, pares. Tots sumaven. Enguany érem 12 persones en total.
Què vos va moure a participar-hi l’any passat i este per a repetir-hi?
Tot va començar ara fa dos anys. Enrique, pare de Quique i de Mireia i tio dels altres membres de l’equip, ja va participar en l’edició de 2014 i ens va contar la seua experiència. A nosaltres ens va motivar i al setembre de 2014 ens vam posar en marxa, entrenant quasi cada diumenge fent caminades de 3-4 hores. L’any passat fou la primera vegada que hi participàrem però no tots poguérem fer els 100 km. Un dels components de l’equip va causar baixa en el km 70 i un altre no hi pogué participar com a caminant per una greu malaltia que va patir al principi de 2015 i que a dia de hui ja està superada. Els que no vam poder complir el repte hi teníem un compte pendent i volíem superar-lo.
Eixe fou un dels motius pels quals vam decidir repetir. I després d’enguany podem dir que ho hem aconseguit.
Quina quantitat de diners recaptàreu i quines accions heu dut a terme per a recaptar eixos fons?
Per a poder participar en la prova, l’equip ha d’arreplegar com a mínim 1.500 €, a banda de la inscripció. El primer any vam assolir la xifra de 1.700 €. Este segon any, encara que ens va costar arrancar, finalment vam superar els 2.000 €.
Estem molt contents de la resposta de la gent. Quan explicàvem a la gent el repte i sabien que era per una causa solidària, no tardaven gens a aportar-ne. Enguany hem fet una rifa amb la col·laboració del Llevant UE i del València CF i vam fer més de 150 camisetes, amb l’ajuda també de les aportacions de nou patrocinadors. També hem rebut importants donatius particulars. Pensem que és una bona manera de fer conéixer les activitats solidàries que fan estes organitzacions per tot el món i de promoure la solidaritat
En un repte tan dur, de segur que hi devia haver moments de debilitat. Quins van ser i què pensàveu en eixos moments?
En 100 km passen moltes coses, tant a escala física com anímica. És molt important preparar-nos físicament però també mentalment. Han sigut al voltant de 24 hores. Els moments més durs per a nosaltres enguany han sigut després de dinar, quan més calor feia. Eren les 5 de la vesprada i estàvem al voltant de 30 graus i havíem caminat ja huit hores. El moment més dur fou en el km 73 quan un membre de l’equip es va haver de retirar per una lesió en el tendó. El van veure els fisioterapeutes però no hi havia altre remei que abandonar perquè, si no, la lesió podia anar a més i portar més conseqüències.
El silenci en el grup també ens fa saber que una cosa no va bé. El primer que penses és que tal volta no pots acabar i el cap et pega moltes voltes. Però també penses en l’esforç que has fet per arribar-hi i sobretot perquè eres part d’un equip i que ell també depén de tu. Traus forces gràcies als altres. Així vam aconseguir superar els moments més delicats. I per això, la satisfacció d’aconseguir-ho amb el teu equip, amb la teua família, és major.
Alguna anècdota que ens pugueu contar?
La veritat és que són 24 hores molt intenses i es viuen tot tipus de situacions. És una experiència única per a l’equip, pel que compartim junts i amb la resta d’equips.
Després de pagar-la per ser novells l’any passat perquè isquérem darrere del tot i anàvem molt a espaiet, enguany hem eixit en primer línea i al començar arrancàrem esprintant. Per uns segons, i només per uns segons, arribàrem a ser líders de la prova.
També recordem xarrades amb altres equips d’altres parts d’Espanya, les bromes amb l’equip del nostre oncle per a veure qui acabava abans, les contínues revisions de “xapa i pintura” que ens va fer la nostra tia Dolors en els peus per a poder continuar, l’atenció que ens donaven tots els membres de l’equip de suport al llarg de la carrera. Moltes rialles i alguna llagrimeta.
En quant de temps completàreu el recorregut? Hi hagué temps per a una mica de descans?
Enguany el nostre objectiu era baixar de 24 hores i ho vam aconseguir, arribàrem a meta en 23 hores i 45 minuts. Al llarg de la carrera paràvem als punts de control on féiem revisió de peus i menjàvem i ens hidratàvem. A més, férem parades un poc més llargues per a dinar, berenar i sopar. En esta última parada poguérem dormir un parell d’hores, on aconseguírem forces per als últims 27 km que restaven. Els quilòmetres anaven passant i nosaltres necessitàvem més forces però gràcies a l’equip de suport no ens va faltar res.
Després de finalitzar la carrera, eixa mateixa nit, ja tranquil·lament al llit i amb tantes emocions en tan poc de temps, què vos passava pel cap?
Ens passaven pel cap tots els moments viscuts però sobretot la satisfacció d’haver-ho aconseguit amb l’equip i per una bona causa. Este repte el podríem intentar fer de manera individual però pensem que la satisfacció de fer-ho amb els altres, amb la teua família, és molt més gran. És una experiència que no oblidarem mai i que sempre podrem compartir. Enguany ha sigut també molt especial ja que al novembre vam perdre la nostra iaia Conxeta, la persona que sempre ha estat cuidant de tots nosaltres. I tots sabíem que estos 100 km de sacrifici eren per ella. Ha sigut molt emotiu.
Teniu pensat repetir en pròximes edicions? Què diríeu a la gent perquè seguira el vostre camí?
A la gent els diem que és una cosa especial i que val la pena superar un repte en equip i a més amb fins solidaris. Però també els diem que no es fàcil, que cal ser constant i estar preparat. Però tornem a repetir: val la pena.
Per a l’any que ve hi ha una novetat. A banda de les rutes que es fan a Girona i a Madrid, on este any han participat més de 600 equips, en 2017 es farà també per primera vegada a Euskadi i té molt bona pinta. Ens motiva conéixer un altre lloc però, com nosaltres diem, al setembre parlem. Ara és moment d’aprofitar el que hem aconseguit.
